Valencianismo histórico

Gracies al periodisme descriptiu que se practicava en l’ultim terç del segle XIX sabem els permenors de la primera manifestacio publica de Lo Rat Penat. Les croniques nos conten que lo mes elegant de la societat valenciana d’aquells dies, enjoyades senyores companyades de les seues casaderes filles, presumits marits, ademes de jovens de brillant pervindre, omplia l’elegant pabello que cada any l’Ajuntament del “Cap i Casal del Regne” instalava en la Fira de Juliol. Brillant i ostentos, en els seus centenars de llanties de gas que resaltaven les millors gales que aquella castellanisada societat valenciana, lluia en els calors d’una nit d’estiu en l’acte social per excelencia que cada any se repetia i concentrava en l’Albereda a tota la ciutat. Escalons mes avall d’aquell Pabello de gust oriental que en tant de mirament s’ornamentava i revestia cada any per a l’event, el bullici popular, mesclat entre els familiars olors de bufes i panolles de dacsa, caramelos, aigua fresqueta”, orchata, bandes de musica en les terraces, diversions de tot tipo, crits de la chicalla, rifes “a quinset y migt”, jocs diversos, el “pipantero”, barracons de tir i atres mil formes de passar el temps. Dos maneres d’entendre la festa: per una part, gent del poble treballador d’artesanals tallers i fabriques, d’una horta que sempre fon el mig de vida i orgull dels valencians; d’atra, gent del “stablishment”, conjunt de persones en cert grau de satisfaccio social pel moment politic (la Restauracio) i d’insatisfaccio per la penuria de les lletres en valencià. En resum, en el passeig de l’Albereda n’hi havia tot un mosaic de la societat valenciana del moment.
Realment, molta gent del poble no sabía res de les festes i celebracions que se feyen en aquell lloc de“senyorets”; se contentava en observar als que entraven i eixien. Pero, dels de dins, no tots els assistents a aquell Pabello se percataven del significat que realment tenien els actes que se celebraven en aquell moment.
Despres d’un breu discurs d’apertura de l’alcalde accidental de la ciutat de Valencia, Pasqual Dasí Puigmoltó, prengue la paraula el secretari de la nova societat, Manuel Lluch i Soler, qui esbossà breument els primers passos i acabaments de la mateixa; a continuacio, Constanti Llombart havia de llegir el seu discurs d’exaltacio de la llengua valenciana, pero l’emocio que l’embargava durant l’acte l’impedi articular paraula i en el seu lloc ho feu el senyor Granda.
Teodor Llorente, escritor i poeta, ingenios i inteligent, director del periodic Las Provincias, segui llegint un poema —com a continuacio ho farien Lluch Soler, Pasqual i Genís, Victor Iranzo, Josep Arroyo, Josep Bodría, Ricart Céster, Ramon Lladró, Josep de Orga, Josep Sanmartín i Aguirre, Rafael Ferrer i Bigné, Joaquim Balader i Jacint Labaila— en la llengua mes propia del poble, en valencià, i el public, no massa atent
al contingut dels seus versos, ho prenia mes com a un traç d’originalitat que per un acte transcendent en el que se donava a la llum publica, en el marc mes adequat a l’efecte, el naiximent d’una Societat que tan important significat anava a tindre per a Valencia. En el transcurs de l’acte anava el public entenent lo que era allo de “Lo Rat Penat”, encara que els versos de Llorente, alluntats un tant de la tematica que com a poeta solia cultivar, tal vegada no foren captats en la seua justa transcendencia.

Finalisà tan brillant acte en l’interpretacio, per part del cor de l’Escola d’Artesans, de “Lo penó de Lo Rat Penat”, en lletra de Constanti Llombart i musica del mestre Manuel Penella. I, aixina veïa la llum publica “Lo Rat Penat. Societat de amadors de les glories de Valencia y son antich Realme”.
En realitat, l’acte que tenía lloc el 31 de juliol de 1878 venía a ser la culminacio d’un proces que se fon estant anys abans per aquella generacio de “ratpenatistes” que veren complit el seu somi de recuperar una llengua que, com a conseqüencia de la prioritat donada a l’espanyol s’encontrava culturalment debilitada i el seu us se circumscrivia a l’ambit privat.

1.1. EL MOMENT CULTURAL.
Tornem la vista arrere i esbossem en breu sintesis el marc i els protagonistes. Nos trobem en la Valencia de la Restauracio monarquica de 1874 en la persona d’Alfons XII, en un periodo en el que, haguent fracassat els intents federalistes pimargallians d’aquella efimera Primera Republica, s’intensificaran els intents estabilisadors dels governs espanyols del segle XIX. El fenomen de la “Renaixença” valenciana cal emmarcar-lo dins
del renaiximent cultural, fill directe d’un romanticisme tarda, de les diferents regions (gallega, catalana, valenciana) que integren el panorama cultural de l’Espanya del huitcents en l’exaltacio de costums, llengua i historia dels diferents pobles que integren la peninsula. No obstant, esta Renaixença, no te un marc uniforme en les distintes regions d’Espanya, ni tampoc en les geograficament mes proximes com sería el cas de Catalunya i
Balears; el seu recolzament social i el seu significat son molt distints; puix, mentres Catalunya, sobre tot en acabar el 98, orientà el seu renaiximent cultural cap a posicions politiques, no ocorregue lo mateix en Valencia.

En Valencia, a on tambe se donà un proces industrialisador, pero no tan intens com en el Païs Vasc o Catalunya, s’havia invertit en la modernisacio dels procediments productius manufacturers per a aumentar la seua rendabilitat; ara be, tambe grans inversions de capital havien anat a parar a l’agricultura: no oblidem que en l’ultim terç del segle XIX canvia el païsage agrari valencià i s’impon el taronger en el regadiu i la vinya en
el secà. En estos moments de cert optimisme i en un regim politic esperançador, junt als propietaris agricoles, nous empresaris i principals politics, el panorama se completa en unes classes miges que acabaran en bona part recolzant al republicanisme, reforçat a finals del XIX en la presencia del blasquisme, en el consegüent debilitament dels grans partits monarquics, conservador i lliberal. Pero en Lo Rat Penat cabien tots i d’ahi que el seu principal promotor fora un republica: Constanti Llombart. Este, conscient de que la modificacio de les pautes culturals en profunditat requeria un gran acort social volgue, i consegui, que en Lo Rat Penat s’integraren rics i pobres o, en la seua propia terminologia, “poetes d’espardenya”, como ell, i “poetes de guant”, com Llorente i tants atres.

Anuncios

Etiquetas: ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s


A %d blogueros les gusta esto: